Josep Ferré Solé. Osteòpata d’EIX natural
Vallenc, especial salut 2006
Clínicament es defineix el restrenyiment com la emissió retardada o infreqüent de femta ( de menys de tres deposicions a la setmana) i de vegades amb dificultat per la seva expulsió.
La seva prevalença es troba al voltant del 2,5% en homes i el 5% en dones, però si tinguéssim en compte la percepció que tenim cada un de nosaltres del restrenyiment llavors aquesta prevalença augmenta fins el 20%.
Les causes que el produeixen són molt variades, amb una sèrie de factors creuats que fan que el seu diagnòstic i la tria del millor tractament hagi de ser molt acurada.
Podem trobar el seu origen en malalties de l’aparell digestiu (úlceres d’estómac o duodè, hèrnies, lesions postquirúrgiques, hemorroides, diverticulitis…), l’us continu de diversos fàrmacs (antiàcids, antiinflamatoris, antidepressius, diürètics, tractaments del Parkinson…), trastorns funcionals del tub digestiu (disminució del trànsit intestinal, alteració de la musculatura de pelvis, còlon irritable…) o diverses malalties sistèmiques (diabetis, hipotiroidisme, Parkinson, demències…).
Davant l’aparició dels símptomes de restrenyiment el primer pas es la consulta al nostre metge per poder descartar la possibilitat d’una malaltia i esbrinar la causa que el provoca, i en funció d’aquesta s’establirà el tractament més adequat.
La gran majoria dels casos de restrenyiment es deuen a una dieta deficitària en fibra, el que provoca una disminució de la mobilitat intestinal i per tant una dificultat per anar al lavabo. Si a aquesta dieta poc rica en fibra se li suma un estil de vida sedentari provoca un augment dels símptomes.
La utilització de laxant de forma continuada i sense control mèdic en aquestos casos provoca una disminució de l’activitat intestinal encara més acusada, i fa que la seva regularització posterior sigui mes difícil.
L’aparell digestiu està constituït per la seva majoria de fibres musculars per poder realitzar els moviments peristàlitcs que fan avançar el bol alimentari per tot el seu trajecte. La poca quantitat d’aquest bol i poc moviment, faciliten la formació d’adherències que limiten els moviments dels intestins, entre les seves diverses parts i amb la resta d’òrgans.
La utilització de tècniques osteopàtiques viscerals és molt útil per que permet alliberar el sistema digestiu d’aquestes adherències i les tensions que provoquen la hipomobilitat, també dona un estímul que dinamitza l’intestí ajudant-lo a recuperar un ritme més funcional.
Des de la millora del nostre ritme respiratori fins a la relaxació de la musculatura de la pelvis, passant per maniobres en els altres òrgans que intervenen en la digestió (estòmac, duodé, vesícula, fetge…) el ventall d’actuacions per millorar els símptomes del restrenyiment és molt ampli, i si ho combinem amb una dieta equilibrada i rica en fibra els resultat poden ser molt satisfactoris.